Informació sobre Exposició "Ça-a-été' Contra Barthes"
"Walter Benjamin a part, l’assaig sobre fotografia més citat a la història és sens dubte La càmera lúcida. Es tracta de l’últim llibre de Roland Barthes, publicat molt poc abans de la seva mort. Entre la mirada poètica i la reflexió teòrica, Barthes hi desplega conceptes clau, com els de punctum i studium, que des d’aleshores s’han incorporat al patrimoni de la crítica fotogràfica. En un dels passatges més significatius hi trobem una altra idea cabdal: “En la fotografia no puc negar mai que la cosa ha estat allà. Hi ha doble posició conjunta: de realitat i de passat. I com que aquesta restricció no existeix més que per a ella mateixa, cal considerar-la, per reducció, l’essència mateixa, el noema de la Fotografia. El que intencionalitzo en una foto [...] no és ni l’Art ni la Comunicació, és la Referència, que és l’ordre fundador de la Fotografia. El noema de la Fotografia serà, doncs, ‘Això-ha-estat’ [Ça-a-été].” Aquest ça-a-été constitueix el suport ontològic del valor documental de la fotografia: sense la certesa que “allò estava allà”, tot testimoniatge visual queda deslegitimat. Per tant, pot resultar profitós analitzar instantànies fotoperiodístiques a la llum d’aquest criteri. Per exemple, com a cas d’estudi, prenguem l’arxiu fotogràfic de la desapareguda revista mexicana Alerta, un tabloide dedicat a successos de sang i fetge, allò que a Llatinoamèrica s’anomena “nota roja”. Fent un cribratge sorprèn que aparegui amb tanta freqüència el patró iconològic del gest d’assenyalar: algun personatge que surt a la imatge (una víctima, un testimoni, un “expert”, etcètera) apunten amb el dit algú o alguna cosa de la composició per fixar-hi bé l’atenció. Es tracta de situacions teatralitzades i artificials, en les quals queda clar que el model segueix les instruccions del repòrter, però que evidencien la pretensió d’aplicar, de manera tan ingènua com rudimentària, el principi del ça-a-été per partida doble. Assistim a un efecte d’indexalitats superposades: la inherent a la fotografia i la del dit (l’índex) que assenyala. Tant l’objectiu de la càmera com el dit focalitzen la nostra percepció cap a alguna cosa que ha passat. Però la posada en escena és tan ingènua, rudimentària i postissa que, en comptes d’emfatitzar, el que fa és problematitzar el valor probatori de la càmera, sobretot en un gènere com el de la fotografia forense i de successos, que s’hauria de caracteritzar justament per un tractament asèptic, desretoritzat, de la informació." Joan Fontcuberta Més informació sobre l'exposició al web de la Virreina.